Compartim-nos….
el missatge últim darrera totes les meves intervencions és el compartir-me amb vosaltres sent Qui Sóc i no pretendre res més que poder expressar i mostrar el meu Sentir la Vida. I falteu vosaltres, que perdeu la por a escriure.
Aneu seguint el que vaig publicant i m’alegra que us faci de mirall de tot això que ja Sou realment, que us remogui, que us encoratgi, motivi, en definitiva, cada cop que llegiu feu una parada al monòton discurs diari… i us mireu al mirall, no us n’oblideu! cada centímetre de vosaltres que es mou, és una part que hi ha dins vostre, que cal ser altesa o bé adonar-se i acceptar que Sou Éssers meravellosos, i que és feina de cadascú voler-ho assumir i adquirir!
De veritat, ens han fet creure que depenem de tot, però no hi ha res a la Vida que mai pugui ser pres, la Llibertat individual, la llibertat de Ser, lliure de tota cadena física, emocional i psicològica, lliure de condicionaments i estereotips i modes.
Despullats de tot allò que no sou i mostrant-vos tal i com sou en realitat, de veritat, meravellosos!! deixeu d’una vegada enrere les pors que us aparten de qualsevol cosa, viviu-vos i vivim-nos!! la Vida és davant nostre i com a part de la Vida cal gaudir-la sense esperar res més que Ser! deslliura’t de tot desig i por i trobaràs tot allò que anheles en el fons de l’Ànima, la Pau, el Goig, l’Amplitud, la Vida…
És per aquest motiu que obriré una pestanya a d’alt “COMPARTEIX-TE” a mode de fòrum, perquè també puguis expressar allò que vius, o algun comentari d’algun escrit publicat… i fer molt més ric aquest espai…
Què et sembla de fer un pas més?? aquí ningú jutja i amb el respecte com abanderat pots expressar el que vulguis… deixa enrere les pors, tens moltes coses a dir!! alguns ja us hi heu aventurat…
Proposaria això si una petita guia:
– Deixar de banda els “hauries de…”
– Centrar-nos amb la nostre vivència
– Parlar des del cor, compartint Qui Som
– Fer un treball de mirar endins cap a nosaltres
– Que ens ha ajudat en el nostre camí
– Fugir de cap recepta que abans no hàgim realitzat
– … i el que bonament sentiu que ajuda al diàleg constructiu entre tots…
Va som-hi, creem plegats un espai on el Caminar plegats sigui el camí, gaudint-lo!!
Per participar-hi, ves deixant els comentaris a aquesta secció, així s’anirà creant un arbre amb tots i es podrà anar seguint… igualment si vols fer algun comentari en alguna entrada, pots fer-ho com fins ara!
Feliç que hi siguis…
Oriol Tarragó i Costa
Be, voldria compartir amb vosaltres els pensaments i paraules que no paren en la meva ment, aquests ultims dies de bastanta grisor.
Una abraçada!!
Visc cobert d’una capa que m’amaga la llum,
tapant forats emocionals en l’amor que espero dels altres,
capes del món dels sentits i les formes,
forats que no poden ser tapats per els altres,
només per un mateix,
sent-ne conscient,
tenint-ho present,
ja que al tapar forats amb l’amor que esperes,
només crees escletxes en el teu interior,
i en els altres…
Enganys dels sentits que amguen la veritat,
paranys de dolços gustos i colors exuberants,
crits de joia i alegria,
que amgaguen silencis de patir i agonia…
Que en realitat puc fer?
que no sigui viure des del ser…
Només així, acceptant que soc un esclau,
podré surgir i alliberar-me.
Bé Raül!!
Buidant el pap!! acceptant allò que també som, la nostre motxilla plena de rocs plens de punxes… així ho vivim, oi?? Guerres civils interiors, les més destructores, però les més transformadores!! Deixant de lluitar, acceptant-ho i… OBRINT el COR a l’AMOR!! Podem, podem si de veritat ho volem! solament la paciència, una mica més de paciència ens cal quan som en els moments difícils… Confiar en altres que han caminat per aquests mateixos paratges i sabem que hi ha un arc de Sant Martí que anuncia el sol darrera el miratge que veiem els núvols… Gràcies Raül pel teu compartir…
M’agradaria compartir la lletra d’una cançó de medicina que m’agrada molt, ara que falten poques hores per acabar aquest any 2010.
Como las flores creciendo (Pisaq tribe)
Llego aquel viento esta mañana
no sabia porque ni me importaba saber.
La manera en que yo aprendo, yo enseño
tú en mis ojos ya puedo ver.
Así es la verdad, no hay nada que hacer
si no seguir viviendo de la esencia de tu ser.
Cuando llegas al final, al final de que no se
allá te encontrarás al principio otra vez.
Observando la vida que viene y se va,
como las flores creciendo.
Me lleva para donde debemos estar
como el río fluyendo
con cada regalo que encuentro,
lleno de agradecimiento,
rezo porque siga siendo así.
Cuando miras al centro de tu ser
dime lo que puedes ver
soltando de lo que fuiste ayer, déjalo ser.
Con la corriente del rio
todos somos una gota del mar
todos somos una gota de la gran existencia
fluyendo hacia el mar.
El misterio de la creación yace en el fondo de tu corazón,
y allí encuentras la curación,
y así cumplimos nuestra misión.
El misterio de la creación yace en el fondo de tu corazón,
y allí encuentras la curación,
y así cumplimos nuestra misión.
Ser, el ser humano, ser vivo,
sea lo que sea aprendemos lo que es existir.
Ser, el ser humano, ser vivo,
sea lo que sea por lo menos que estemos aquí
Observando la vida que viene y se va,
como las flores creciendo.
Me lleva para donde debemos estar
como el río fluyendo
con cada regalo que encuentro,
lleno de agradecimiento,
rezo porque siga siendo así.
La podeu escoltar a aquesta pàgina:
http://www.ayahuasca-wasi.com/espanol/icaros.html
Ostres quants camins, quantes maneres de dir les mateixes coses… quin és el que més et ressona? aquest és per tu…
Agraït per l’aportació Laura!
Quin sol més bonic, quina llum que hi ha… quins colors…
son pensaments recorrents que m’ajuden a trobar alguna cosa ferma on agafar-me i, ara que ho expreso, sembla contradictori, oi?
que una cosa tan intangible com la bellesa pugui ser el puntal que sovint fa que no m’enfonsi,
quan els ànims estan decaiguts em dona sentit a la vida, sencillament perque es.
Bruna, quanta saviesa darrera aquestes paraules…
Una vegada em van dir… “com podries meravellar-te amb el que veus si no fos un reflex del que Ets, si no fos dins teu”
A mi també m’ajuda recordar-me Qui Sóc mirant la natura, divuit anys fent de jardiner en vaig aprendre una mica…
Ostres el patiment, cada cop que hi estic caminant, m’adono que només és la ment! estic dins el cap… i la natura És la Presència mateixa, el silenci perpetu, l’acceptació, el fluir… un gran mestre.
Bruna, tot patiment tot dolor es per alguna cosa. Cosa senzilla, però ho oblidem sovint… i com tothom, se com és de difícil quan s’hi està… Adonar-se’n és la clau, per poder triar… abraçada!!
Molts pensaments, moltes emocions reconegudes, molts moments que també he viscut,… qui no té por?
Totes i tots tenim por. I jo la primera. Però la por és una part de mi. Jo sóc la por i si la incorporo en mi, ella és jo i jo sóc ella. Llavors JO decideixo qui vull ser, la por o l’amor?
Si ho omplo tot d’amor, jo trio qui o què vull que estigui en “el meu món”. Perquè el “meu món” és meu, i jo sóc lliure de ser qui vulgui ser en ell, perquè és meu. I si la por vol entrar, doncs l’escoltarem i la deixarem anar cap a on hagi d’anar. I mirarem cap amunt i si cal demanarem ajuda, perquè mai estem sols.
Algú sempre ens acompanya i en aquest bonic viatge: el cor. Ell sempre hi és, i si l’escoltem, ens guiarà a través de qualsevol situació. Ell és el pal al qual ens hem d’aferrar quan fa vent i ve la tempesta. Només ell té la resposta a les nostres preguntes. Només cal fer silenci, respirar tranqui·la, observar la pel·lícula de la nostra vida, i començar a fluir-hi…
Gràcies pels comentaris de totes i tots. Que bonic és poder compartir!! 🙂
Ben bé no sé perquè parlo de por… però potser perquè aquí està la meva lluita. Només he de mirar amb les ulleres adecuades diuen, no? A vegades costa, però i sinó perquè estic aquí? Val la pena viure la vida tristament? Quin sentit té si és el regal més bonic que ens han pogut donar…
Si ballem amb la Vida, podem arribar a fluir, i si fluim, l’amor és infinit, i si l’amor és infinit, jo sóc l’amor. Pura vida!! 🙂
m’agrada la reflexió…a través del silenci, el cor parla… l’Ésser s’expressa…
Respiro…
si; hi soc
respiro….
si; em sento
suspir
on em portara aquesta vida que ja no sento meva?
Compartint un mal dia
😉
òstia… q n’és de complicat posar-se d’acord a vegades… i més, quan sembla q tens l’obligació de quedar bé amb el que tries…!!!
decidir una cosa per un mateix sobre un tema compartit… avui, en concret, no gràcies.
si ho fas; “per què ho has fet?”… si no ho fas; “per què trigues tant a decidir-te i m’escalfes el cap?”…
i, a sobre, quan tu, triant el que has cregut, has sigut valent d’assumir les conseqüències que implicava… o potser, no tant… perquè suposo q no estic acceptant que a l’altra persona no li sembli bé la meva decisió… perquè això també és una conseqüència de l’acte en si…
i… el més fotut… és q tot és per diners… en comptes de pensar que, encara q s’hagi de gastar diners (els meus!), seran invertits en un temps a compartir…
en fi. visca la crisi!!
Laia, això si que se’n diu vomitar!! gràcies per compartir-ho i poder extreure del pensament que no hi fa res més…
Sobre el “confia, confia, confia…”
Hi diu…” Pel que sigui ha arribat un moment a la seva vida que el que té al voltant no el satisfà i necessita trobar respostes… ”
Ei… es que esperem massa de la vida!! creixem amb el cap ple de fantasia. La vida es un purgatori i es plena de sofriment, d’esforç… al final morim, que estem de pas i son quatre dies! A mi m’ajuda tenir-ho pressent, em posa al lloc que em correspon i puc disfrutar una mica més del que em ve donat amb humilitat.
Petonet a la Laia i no en dubtis que tothom jutja, facis el que facis, perque l’ésser humà es així. Per tant, fes el que et sembli i sigues tu mateixa, disfruta. Disfruta de tot el que puguis que, de patiment ja n’anem ben servits.
ostres Bruna, cadascú veu en els altres el que hi ha dins seu… pensem, sembrem i recollim allò que projectem, a través de tots els “actors” que ens anem trobant…
Jo era el primer jutge, si, em destrossava viu, i estava sempre a la defensiva esperant la crítica de l’altre… i vaig adonar-me’n i decidir que mai més em jutjaria, i, de retruc, i és així quan fas un treball profund, vaig deixar de pensar en els altres… en les seves neurosis… perquè si hi penses, vol dir que no estàs vivint en el present… estàs a la ment…
Saps, som lliures, i tu la primera, si vols viure dins el purgatori, ningú, ningú t’hi ha de dir res… tu tries i només tu!! i també saps que cada espai porta una motxilla associada, plena d’emocions i decorats no ho oblidis…
Jo fa temps que vaig decidir que volia Ser la Felicitat, la Pau i l’Alegria, i només després d’acceptar que podia ser la pitjor persona que volgués ser… però l’elecció va ser Viure, lliure, aquesta vida, crear-me la meva realitat i… saps, no vegis quantes i quantes persones han fet la mateixa elecció després de veure que no són… atraiem allò que projectem…
Abraçada des i pel cor… gràcies per compartir-te…
Pd: estaré un dies fora, així que no podré contestar res. Espero que ho feu entre vosaltres i també que aconseguim parlar des de nosaltres mateixos i la nostre experiència… ser miralls, no correctors…
jajaja… ja veig que no m’has entés gens…. Que jo no vull pas viure en un purgatori!!!
Només dic que ens mirem massa el melic, mirem massa cap a nosaltres mateixos perdent la perspectiva general. La vida es la que es, les coses son com son, i es ben cert que pujem protejits i mimats, amb totes les necesitats covertes, ens tornem capritxosos, es inevitable…
Necessitem ser feliços i tant ho dessitgem que no ho aconseguim, perque perseguim una fantasia, una ilusió que no existeix perque es una projecció de la nostra ment.
Amb tot aixó hi ha molta gent patint molt. Jo només faig la reflexió que la vida no es el cami de flors i violes que ens agradaria, i que, MALGRAT no sigui un camí fàcil TAMBÉ el podem disfrutar!!!
A mi en Arthur Schopenhauer m’agrada molt i m’hi identifico amb moltes de les coses que ell va pensar
“Pero lo que más que nada contribuye directamente a nuestra felicidad, es un humor jovial, porque esta buena cualidad encuentra inmediatamente su recompensa en sí misma. En efecto; el que es alegre, tiene siempre motivo para serlo, por lo mismo que lo es. (…)”
“Así pues debemos abrir puertas y ventanas a la alegría, siempre que se presente, porque nunca llega a destiempo, en vez de vacilar en admitirla, como a menudo hacemos, queriendo primero darnos cuenta de si tenemos motivos para estar contentos por todos conceptos, o por miedo de que nos aparte de meditaciones serias o de graves preocupaciones; y sin embargo, es muy incierto que ellas puedan mejorar nuestra situación, al paso que la alegría es un beneficio inmediato.”
Apalis, fins aviat i a disfrutar
😉
Hola família, ja hi tornem a ser… bones aportacions!!
Bruna agafo algunes frases de la teva aportació…
“perseguim una fantasia, una il•lusió que no existeix perquè es una projecció de la nostra ment”
…potser si, si al fixar el nostre objectiu, sigui de la classe que sigui, ens obsessionem en com arribar-hi… ara bé, si no la perseguim, no pots crear-te la realitat que vulguis? a mi m’agrada marcar-me objectius, per fantasiosos que siguin, i deixo que la Vida decideixi si em cal o no, si em convé o no… i apa, caminar que toca…
“MALGRAT no sigui un camí fàcil TAMBÉ el podem disfrutar!!!”
…sí, i hi afegiria, no són els fets el que ens fa mal, sinó com nosaltres vivim aquests fets…
“el que es alegre, tiene siempre motivo para serlo, por lo mismo que lo es. (…)”
… i tant, som el que pensem i atraiem allò que pensem…
“queriendo primero darnos cuenta de si tenemos motivos para estar contentos por todos conceptos, o por miedo de que nos aparte de meditaciones serias o de graves preocupaciones” .
..no capto massa la idea que vol dir-nos, però la fantasia pot boicotejar-nos quan no hem volgut afrontar les nostres mancances i assumptes que hem de resoldre… perquè aquest desig, està fonamentat en una mancança i molt sovint en una fugida fantasiosa….
Apa fins ara mateix!
Dies que esteu callats/des… teniu moltes coses a dir i compartir-nos…
Ep! i si….. deixéssim el personatge a un costat i parléssim com si ningú els escoltés?
Podem fer un esforç a parlar des de l’Ésser, des del que ens passa, sense buscar ni donar lliçons…
Va som-hi que us trobo a faltar, se que costa… m’interessa Qui Sou!
…. crec q… NO, tinc por. molta. a estones, un petit brot d’alegria despunta, cada dia… però després acaba engullida per la por…
ja ho he dit. ho faig públic… però sento vergonya… judicis, judicis, judicis… i qui jutja? jo.
velles pedres que pesen a les butxaques, que em resisteixo a substituir per cotó fluix… que se’n rieuen de mi cada cop que miro dins de la butxaca, dient, “aquest cop sí”… però deu ser (és) que no… perquè estic igual…
serà que no treballo prou per créixer? serà que espero que m’arribi tot fet? serà que no m’estimo?
ja no sé si estic o no confosa
….
Benvinguda Laia!
saps, només quan vaig acceptar la meva ombra, vaig poder acceptar tot allò Que Sóc, perquè només nosaltres i nosaltres ens creem la realitat, som el que pensem, en aquesta realitat física…
i quin acte d’humilitat poder dir i acceptar “tinc por”… si aquestes pedres que ens entestem a portar i recrear… vivint el present, vivint el present… no hi ha passat que valgui… trencant cadenes…
abraçada i feliç de veure’t…
Paso tot sovint a disfrutar dels teus escrits, i a reflexionar-hi…
El nou texte de “Desperta’m” m’ha agradat molt, altre cop ens parles del despertar…
M’hi has fet pensar… aqui ho deixo en veu alta
Desperto per continuar sommiant.
Desperto per enganyar-me de nou.
Obre els ulls Oriol… que veus?
(…)
Ho veus perque és o és perque ho mires?
Compartint pensaments…
Som res i no parem de mirar-nos el melic.
Estem tan preocupats en ser feliços que pasem la vida en un miratge recreat per les nostres ments, veient el que dessitgem, plorant pel que no tenim, imaginant situacions que no son… o no sabem si son. Vivim en la ignorància… Tirem edavant volent atrapar la pastanaga que, obstinada, mai es posa al nostre abast!
Si accepto que no soc res,
entenc que no mereixo res,
per tant no espero res.
Quan visc aquest estat, una tristesa suau m’envolta i, a la vegada, em dona pau.
M’agrada la reflexió! A veure Bruna si algú s’anima a afegir més coses…
Hola,
De tant en tant m’agrada perdre’m per la “casa” de l’Oriol. Llegeixo i rellegeixo escrits, comentaris, … Depen del dia penso quanta veritat hi ha en aquestes ratlles, d’altres vegades em semblen una tonteria (i no ho dic amb ganes d’ofendre a ningu, que consti). En el fons no deixa de ser una cuirassa que em poso per no admetre que admiro i estimo molt a l’Oriol, que per molt que m’ho plantegi no soc capaç de fer el que ell ha fet. Davant moltes situacions que a la vida se’t presenten no les afronto com hauria de fer-ho. Callo i m’ho menjo! Penso que si no en parlo…ja passara!! Pobre de mi. Em pesen massa les responsabilitats. No estic sol.
En la imaginacio he fet el pas moltes vegades i em veig fora d’aqui, lleuger, feliç amb el que tinc, i no es que no ho sigui avui, pero la “motxilla” -maleida motxilla- costa d’arrossegar.
Em sembla que estic divagant. Intentare un altre dia ser una mica mes concret. El que he dit abans: t’estimo Oriol i se que de mica en mica ho aconseguire.
(NOTA: No hi ha accents ni dieresi per un problema que tinc a l’ordinador. Ho sento)
Joan
Estimat Joan,
fent-nos de mirall en moltes, moltes sessions de creixement que plegats hem compartit i compartirem… hi ha llaços que queden en espais que res pot destruir-los.. gràcies per la teva sinceritat i humilitat en les teves paraules… aquest anhel que sents i que no et fa defallir, serà el millor bastó per arribar a ser lliure realment de les cadenes… tenim un bon amic que diu ”deixa que passi”, jo també et dic, tanca els ulls i tira’t al barranc de les pors, els monstres que creiem que hi ha al fons, esperant a empassar-nos, només són imatges creades per la nostre ment…
abraçada des i pel cor!
Hola!
M’ha agradat molt el poema “Desperta!! Desperta!! Desperta!!”. Potser perquè m’hi he sentit una mica identificada (bé, com en la majoria dels teus escrits).
Però, què difícil és despertar després de tants anys de somni profund!
I ara, comences a obrir una miqueta els ulls i decideixes deixar tot allò que coneixes tan bé per tirar-te de cap a la piscina… Saps que la piscina està plena, però tot i així, fa una por!
Sembla mentida que, després de tant d’esforç i treball, encara tingui tants dubtes i tanta, tanta por. De canviar allò que NO em fa feliç!
I si no em surt bé? I si no en sé? I si m’estic equivocant? I si…
I si per fi és hora de despertar?
i si s’acaba la Vida demà? davant del Guardià del Paradís, de totes les pors que cadascú tenim… tard o d’hora, hem de traspassar el mur que ens creem nosaltres mateixos… i si anem més enllà de la fantasia i ho provem? i si som realment feliços amb petits grans reptes a superar?? a mi m’atrau més! Saps i Vius la Força que Ets, som-hi!!
Montserrat, agafa imaginariament la teva vida i començala a desgranar, poc a poc aparta les parts que no et serveixen, les que no t’agraden, les definitivament no vols i mira de quina manera pots cambiarles…
Si tens la piscina a l’abast i veus que està plena,
si et ve de gust entrar-hi i provar l’aigua neta i fresca, no cal que t’hi tiris de cap, entra al teu ritme. Fes-ho.
La vida es curta i hem d’aprofitat les oportunitats que ens ofereix, perque tal com venen se’n van.
Un petó
Desde comparteix-te, os escribo para felicitar a Oriol por su excelente trabajo.
Regreso de vacaciones y leo los textos…se me inunda la mente de buenas reflexiones….
FELICIDADES!!!!!
una abraçada!!
Alicia
Avui he presenciat un acte d’amor incondicional: una família ha superat les barreres del seu dolor punyent i agut per la pèrdua sobtada d’una persona estimada, per donar els òrgans perquè altres vides puguin seguir endavant… el cercle de la vida s’ha fet tan evident als meus ulls… tristor i alegria essent els extrems d’una mateixa roda… però, en definitiva, vida que flueix gràcies a l’amor incondicinal. No he pogut sinó sentir una gratitud infinita i alegria i m’he sentit molt afortunada per haver-ho pogut viure…gràcies!!
Laia, maca vivència… si la vida té dues cares totes les vegades, alguns pensen que només n’hi ha una, però no, podem triar a cada moment i quan no és el moment dels aprenentatges… i la Vida camina al costat fins que ens adonem que no hi ha dualitat, sinó que tot És i res més…
Sobre “Estimar”
Aquest escrit m’ha donat molt que pensar i molts dubtes i preguntes han aparegut.
Per que quan estic amb un amic-amic soc capaç de mostrar-me tal i com som, sense por, despullant el cor i no faig el mateix amb la parella?. Per por a perdre-la? Llavors, l’estimació que podem tenir a un amic-amic, és més sincera que la que tenim amb la persona que convivim?
Si estimar es desitjar la felicitat de la persona que estimes, sense esperar res a canvi, com puc dir o fer alguna cosa que sé que li farà mal per estar jo bé?. Tot el que sentim o creiem sentir, és teatre? Es el que voldriem sentir i ens en convencem per que tenim la necessitat de sentir-nos estimats? No ho necessita tothom?
Es complicat, oi? O es que soc jo que estic encara dins la rentadora (tal com diu l’Oriol)?
..Núria, estem, els que s’han proposat canviar vells clixés, velles formes d’actuar, cercant contra corrent. En aquest sentit degut a que, trencar esquemes establerts generacions rere generacions no és fàcil… i encara menys, començar a triar per un mateix…
Respon les preguntes que hi ha darrera les pors i trobaràs les imatges que potser no veus, o acceptes, o…
Estimar-se, sobretot des de la llibertat, on s’hi arriba a través de l’absència de pors (com va dir l’Eduard Punset). Sense culpes… tot està bé i segur fet des de la millor manera que sabem en aquells moments… recorda, ningú hauria de jutjar i menys nosaltres mateixos…
Sabeu, el més curiós és que el que aparta de viure-us tal i com sou solsament és una cosa, el coratge de poder acceptar que som els únics responsables de la nostre Vida, i que ningú més enlloc, pot fer el nostre propi camí.
Coratge per quan arriba el moment de que us veieu al mirall, no aparteu la cara, ni us maquilleu, com molts anys i vides hem fet, sinó que us mireu a la cara, directament més enllà dels ulls i us dieu, puc fer-ho!!
I darrera aquest coratge, tingueu clar que hi ha una Guerrera i Guerrer de Llum, que cerca la pròpia per transmetre-la als altres… i quan amb humilitat acceptes que hi ha coses en tu que cal ser ateses… buf, la Vida se t’obre davant com mai ho havia fet! però sobretot…. obres els ulls a moltes coses que sempre hi han sigut, oi Alba i Núria? sincronicitats, causalitats… i més, molt més, però amb una característica, ho fas i ho vius des d’un punt d’alegria tranquil•la, pau i harmonia interna…
Per cert, Alícia! no oblidis que tots som miralls del que Som i mostrant-nos tal i com Realment Som, des de l’Autenticitat humil, els altres s’hi reflexen, però només allò que dins tenen…
Gràcies per compartir-vos des d’aquí…
Oriol
Bones a tots i totes!
felicitat o facilitat???
casualitat o causalitat???
sincronització o sincronicitat???
d’entrada poden semblar petits canvis de grafia però si ens hi parem un instant, potser hi podem arribar a trobar diferències ben substancials
Núria, celebro molt el teu missatge. Jo també estic en aquest moment que tant bé has descrit, de “buidar la motxilla”. Són moments alliberadors però alhora durs.
Des d’un temps ençà, enmig d’aquests moments durs, gaudeixo amb molta joia determinades sincronicitats que em passen a la vida, en el dia a dia. Probablement abans també hi eren. Però ha estat el deslliurar-me de certs automatismes i el posar-hi consciència el que m’ha ajudat a ser-ne més receptiva. I ja no les ho visc com a casualitats que em passen esporàdicament, per coses de l’atzar, i sense haver-les de merèixer, sinó com una actitud davant la vida, una sensació de viure-la amb plenitud amb total plenitud.
Per això, us animo també a gaudir d’aquestes boniques sincronicitats de la vida! I com diu l’Oriol, a compartir-les, pq segur que amb aquest gest, ens ajudeu a les persones que ens costa una micarrona d’exterioritzar aquests sentiments i vivències.
Jo sense anar més lluny, avui al migdia resulta que se m’ha parat el rellotge. I ho he descobert moments abans de llegir l’escrit de l’Oriol… Tic tac tic tac….
casualitat??? sincronicitat???
una abraçada
Alba
Qui començarà?? Tic Tac Tic Tac…
Hola a tots: es dificil ser el primer a escriure pero algu ha de començar. Fa poc que he començat aquest cami i la veritat es que hi ha moments molt durs, al menys per a mi, pero ara que ja he començat a “buidar la motxila” com diu l’Oriol, vaig endevinant cap on haig d’anar. Es necessita ser valent i desitjo que tothom que hagi tingut la valentia de començar, no es desanimi pels entrebancs que es poden anar trobant.